lunes, 20 de diciembre de 2010

3a reseña: Territorio Comanche

Ficha técnica
Titulo:
Territorio Comanche
Autor:
 Pérez-Reverte, Arturo      
Editorial:
Alfaguara
Lugar de edición:
Madrid


Pérez Reverte, periodista y novelista natural de Murcia, tras pasar 21 años como corresponsal de guerra en diferentes lugares, como en Chipre, Nicaragua, Sahara, trabajando para TVE y presentando diversos programas, decide abandonar su carrera como comunicador para centrarse en escribir.

A causa de esta dedicación a la literatura nace Territorio Comanche, escrito en 1994. El libro, dedicado a su compañero José Luis Márquez, explica un momento en el conflicto de las guerras Yugoslavas donde se encuentran los dos reporteros. Es una obra de ficción.

Pese a que la trama sea mínima, los dos personajes protagonistas van recordando a lo largo de todo el libro momentos vividos en situaciones similares y en conflictos varios de los que afortunadamente o no, han sido testigos.

 Lo que impresiona más de toda la novela son las anécdotas que se van explicando, vividas por un reportero de guerra. Personalmente, creo que este libro ayuda a comprender un poco más este oficio y a desengañar a futuros periodistas que deciden que quieren dedicarse a eso simplemente con mirar un informativo y ver al periodista de turno informar sobre el conflicto que esta “de moda” en ese mismo momento.

 Con desengañar me refiero al hecho de hacer ver que hay mucho más, más allá de ponerse delante de una cámara y explicar en un minuto y medio, como se dice en la novela, qué está pasando.

Para diferenciarte de los “domingueros” como se les nombra a las personas que, en parte sólo hacen eso en el libro, tienes que involucrarte en ese conflicto, es decir, tienes que ver cosas horribles: personas inocentes muertas tiradas por el suelo, estar a punto de morir en diferentes ocasiones y hacer de tripas corazón para grabar algo y no ayudar. De aquí nacería pues, el debate de qué hacer en ciertos momentos y hasta donde llega la profesionalidad en frente de la moral o la ética.

A parte del contenido del libro, me ha gustado también por el lenguaje utilizado. Una manera muy banal de narrar una historia que hace más amena la lectura, pese que a veces peque de vulgar.

Así pues, recomiendo la lectura tanto a todo aquel que alguna vez ha pensado en dedicarse a corresponsal de guerra como al que no lo había pensado nunca ya que puede despertar diferentes impresiones. Para el que lo había pensado, creo que ayuda a abrir los ojos y finalmente decidirte por coger ese camino o no. En cambio, para el que no lo había pensado nunca, como en mi caso, crea dudas, pues en un principio piensas que tu no vales para vivir eso, que necesitas ser más fuerte, pero luego recapacitas que se te pasa por la cabeza la frase popular que dice: “lo que no te mata, te hace más fuerte”, y piensas: ¿Y por qué no ser un Pérez-Reverte y meterte en Territorio Comanche?

domingo, 14 de noviembre de 2010

2a reseña: los cínicos no sirven para este oficio

Ficha técnica
Titulo:
Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo
Autor:
 Kapuscinski, Ryszard
Editorial:
Anagrama
Lugar de edición:
Barcelona





El autor del libro, Ryszard Kapuscinski, nacido en Polonia en 1932, es conocido por ser un gran periodista, ya que ha colaborado con el Times, el New York Times, además de ser corresponsal en el extranjero. A parte de su vida periodística, se dedicó a la literatura y ofreció al público obras como El emperador, El imperio, El sha…

En este libro, se centra en su carrera como comunicador. El libro se divide en tres partes, las cuales, se basan en unos textos “conversados” y basados en unas conferencias y entrevistas en los que el periodista habla sobre su profesión.

En la primera parte, Kapuscinski da claves a futuros compañeros de profesión y cómo se tendría que ejercer ésta. A la vez diferencia lo que él considera que es el buen periodismo y lo que no y hace una crítica a lo que en la actualidad se está desarrollando y haciéndose llamar “periodismo”.

En la segunda, se explica una  parte de la vida del autor; el tiempo que fue corresponsal en países de África. Llegados a este punto, explica la historia reciente de este continente y lo que vivió él cuando estaba allí, intentando retransmitir lo que allí pasaba y las dificultades que tuvo para ejercer su trabajo. También cita otros países en los que fue corresponsal y anécdotas de éstos.

En la tercera y última parte, el señor Ryszard se encuentra en un “cara a cara” con el crítico de arte John Berger. A ambos se les hace una serie de preguntas que responden y que les divide en cuanto a su forma de pensar, actuar y contar en cuanto a hechos.

El libro pues, enseña y en parte motiva a futuros periodistas que quieren aprender más sobre el oficio, y que quieren saber cosas que no se dicen en ciertos sitios.

Personalmente, el libro empuja a hacer una crítica y pensar en el periodismo al que probablemente nos vayamos a dedicar y a reflexionar sobre si de verdad queremos seguir en ésta línea. En un momento, dice que los medios de comunicación manipulan la verdad y si no interesa no se cuenta. Éste hecho, hace que la gente piense que un hecho importante no haya sucedido si no ha salido en la televisión, prensa o radio. Creo que el libro ayuda y da coraje a no querer que esto pase y a hacer un periodismo diferente del que nos estamos empezando a acostumbrar.

Así pues, este ensayo del gran periodista Kapuscinski, ayuda a abrir un poco los ojos, a mirar de forma crítica y a querer mejorar el oficio de periodista a todo aquel que quiera dedicarse a él.

domingo, 17 de octubre de 2010

1a ressenya: Noticia de un secuestro

Noticia de un secuestro, publicat per primer cop a l’any 1996 va ser escrit per Gabriel Garcia Márquez.
L’autor, nascut a Colòmbia, és un dels escriptors més importants del segle XX i ha estat premiat amb el premi Nobel de literatura al 1982. És l’autor, també, de la novel·la coneguda internacionalment Cent anys de solitud.

En aquest llibre no fictici, l’escriptor narra el segrest de nou personatges (la majoria periodistes) a mans del delinqüent Pablo Escobar. A més, tots els moviments per part del govern i de les famílies dels segrestats per ajudar a aquests a ser alliberats.

La història comença amb el segrest de Maruja Pachón, periodista, i de Beatriz Villamizar i poc a poc comença a explicar els altres incidents amb altres personatges ocorreguts prèviament. Explica les condicions de captiveri en que es trobaven tots ells i les relacions amb els seus “guàrdies”.

A mesura que es va llegint, es van explicant les reunions del president de Colòmbia, César Gaviria, amb  familiars de les víctimes, les negociacions tant a càrrec del president com de terceres persones amb altres relacionades amb el senyor Escobar, com son els seus advocats,  la situació de les famílies i com  aquestes es van movent pel seu compte per negociar la llibertat del seus éssers estimats.

Finalment, acaba amb el pacte al qual arriba el govern, amb el  Pablo Escobar en que no serà extraditat però si haurà d’ésser a una presó prèviament negociada i aprovada per ambdues parts, amb l’entrega d’Escobar, la seva fugida i la seva mort.

El llibre, per tant, ens transporta als primers anys de 1990, on aquestes situacions, desgraciadament, eren freqüents i on va morir molta gent innocent. Llegir-se aquest llibre, però, per la meva generació i voltants que quan va passar això no havíem ni nascut, ens mostra una realitat que per a nosaltres, habitants llunyans del lloc on es donaven aquests fets i que no els vam viure, era quasi inexistent.  

Així doncs, a mi llegint, m’ha fet imaginar-me la situació que, inevitablement m’ha recordat a l’alliberament d’Ingrid Betancourt, ocorregut relativament fa poc. Un fet del que personalment no era realment conscient de la gravetat, i que gràcies a aquest llibre m’ha ajudat a veure el que no es veu o fins i tot no s’imagina quan s’és present o espectador d’una noticia com aquesta.

A part, crec, però, que hi ha parts en les que m’ha costat més centrar-me, sobretot quan explica les negociacions i la part més política, ja que profunditza molt, al meu punt de vista. És a dir, el que més em cridava l’atenció era quan l’autor descrivia les situacions precàries i les relacions dels segrestats amb els guàrdies.

Malgrat això, s’ha de puntualitzar que al llarg de l’obra, i com es diu a la introducció, Gabriel Garcia Márquez recull els testimonis d’alguns dels protagonistes. Això fa que, alhora d’explicar les parts en les que el president de Colòmbia te un paper important, hi hagi moments en el que hi hagi la tendència a veure majoritàriament una visió de la realitat, i és la que prové de les famílies respecte a la forma d’actuar del president. Hi ha moments en que es pot veure una mica criticat pels seus actes, però no s’ha de deixar de banda que ser una figura important, com la de president d’un estat, en una situació així, a part d’altres que es donen en aquell mateix moment, no és fàcil.

Per tant, com a conclusió de la lectura d’aquest llibre, només cal dir que és un llibre que s’ha de llegir i més si s’estudia periodisme, no només pel fet de que la majoria dels segrestats exercien o exerceixen aquesta professió, si no que a part, tot periodista ha de tenir inquietuds, voler saber més d’un tema. I que millor manera de voler saber més d’aquest tema amb un llibre que assegura aquesta certesa.